La trilogia «La llum d’Artús» va rebent molt bones crítiques i afegint lectors. La segona novel·la de la sèrie va ser guardonada amb el Premi Llibreter a l’acte celebrat a la sala gran del Teatre nacional de Catalunya. El seu autor, Raimon Portell, parla aquí dels premis, de la seva passió per escriure i de les seves novel·les.

 

Què ha suposat, per a tu, rebre aquest reconeixement?

És un regal fabulós. Aquest és un premi molt gros. Escriure, que t’editin, trobar un racó en una llibreria, ja implica un cúmul de fortunes. Però, de totes les novetats que cada any passen per les taules i les prestatgeries de les llibreries, que escullin el teu llibre és com si em truqués en Bruce Springsteen per tocar la pandereta. I penso que, mira, totes aquelles hores sol davant l’ordinador potser sí que han valgut la pena. I no ho dic jo, sinó que ho diuen persones de gustos refinats, gent cultivada que ha llegit molt.

Quan vas recollir el premi, vas fer al·lusió als milers de pàgines i d’hores dedicades a la trilogia La llum d’Artús…, una feina a temps complet que vas fer sense saber si tindria èxit o si obtindria reconeixement. Quin va ser, per a tu, el motor d’aquesta dedicació? Vas pensar en algun moment a deixar-ho estar?

He tingut la sort, i la mala sort, de disposar de temps. I amb temps puc atacar empreses grosses. Amb temps, molt temps, podria construir la piràmide de Kheops. El Taj Mahal ja em costaria més, que hi ha molta filigrana. Però, per fer una piràmide, solament necessito temps. I d’això n’he tingut, i també tenia una història per explicar. Aleshores solament havia de fer-me el propòsit del corredor de fons: el final queda molt enllà; anem de moment fins a la proxima corba. Sabia on volia arribar, però no com hi arribaria, i això sí que em preocupava. Però he comptat amb un munt de companys de primera. D’una banda, la família i els amics, que feien veure que era normal, això de quedar-se a casa davant l’ordinador. I, de l’altra, tot el munt de personatges que, de tant en tant, se’m ficaven en uns embolics que em feien suar la cansalada fins que aconseguia sortir-me’n.

Quan i com va començar la teva afició per l’escriptura?

Al començament no m’agradava escriure. Volia ser pintor i escultor. I fins i tot vaig barallar-me amb la mestra perquè, a la tarda, em volia fer escriure. I on s’és vist que s’escrigui a la tarda!, vaig intentar explicar-li. Però va passar el temps i vaig guanyar uns jocs florals a l’escola amb un conte que es deia “Pobre pero honrado”. I després vaig escriure alguns poemes, i alguns contes més, i vaig provar d’escriure una novel·la, i vaig escriure un munt de reportatges de viatges, i d’història, i de gastronomia, i del que fos. I res, que després de passar per un munt d’oficis he arribat a la conclusió que, a més de saber fer samfaina, tinc facilitat per escriure, o, si més no, és el que diuen els llibreters, que són gent que en saben molt, d’això.

La llum d’Artús ha rebut premis, reconeixements i crítiques molt favorables des del seu llançament, i estem ben segurs que qualsevol reconeixement suposa una alegria per a un escriptor. Però, què és el que t’ha fet més il·lusió de llegir o de sentir sobre els teus llibres?

El que em fa més il·lusió del món és trobar algú que llegeix un llibre meu al metro. Del que m’han dit, destacaria l’amenaça d’un amic que va assegurar que em sotmetria a una mort lenta i dolorosa si li passava res, a en Marc l’Anxova. Bé, i del que han escrit, hi ha la ressenya que van dedicar a Camins d’aigua en la llista d’honor que elabora l’OEPLI amb els 200 millors llibres de l’Estat del 2018. Ni la meva padrina no s’hauria atrevit a escriure un elogi com aquell.

Un dels encerts d’aquesta trilogia novel·lada és que té lloc en una època incerta i en un entorn distòpic. Què creus que aporta això a la història? Per què vas decidir que fos així?

És un dels punts de partida. Plantejava un joc: què hauria passat si…? I això ho condiciona tot. Res no és igual, però tot hauria pogut ser. D’una banda, m’ha permès fer-me el món a la meva mida. De l’altra, m’ha obligat a mantenir una coherència que no podia subvertir. Això a la narració hi aporta un punt de joc per buscar a què es podria correspondre cada lloc, d’on surt cada nom o quan s’ha desviat la història i ha començat a evolucionar d’una manera alternativa, i alhora també hi aporta un punt d’incomoditat, perquè res no és ben bé igual. Ho reconeixem, però sense acabar d’estar-ne segurs.

Cada lector extreu, dels llibres que llegeix, una inspiració i un aprenentatge propis. Però, si poguessis escollir una única cosa que t’agradaria transmetre als joves amb la trilogia de “La llum d’Artús”, què seria?

Que no surtin per la finestra amb una corda lligada a la cintura! Bé, això, si no volen passar per una aventura llarga! Però, si ens hi posem a fons, podríem dir que tothom és important en la lluita contra la prepotència i l’opressió. I, si hi pogués afegir alguna cosa, diria que, tant a  dins dels llibres com a fora, hi ha molt món i molta gent que valen la pena.

La trilogia “La llum d’Artús” té un format ideal per ser adaptada a la petita i a la gran pantalla. T’agradaria veure la Rut i la resta de personatges en una pel·lícula o a Netflix?

I tant! Però també em resultaria estrany. He viscut tant temps en el món de la Rut que segur que em sobtarien els personatges i les localitzacions. Si hi ha algun director interessat a adaptar-la, li puc dir on passa cada cosa. I també el físic, el caràcter, com parla i com es mou cada personatge.

Com seria un món en què, en lloc d’ambaixades, hi hagués llibreries?

D’entrada, ens estalviaríem molts diners. I segur que ens entendríem millor. Darrere d’una llibreria hi ha gent que pensa, parla, comenta, matisa. En una llibreria hi ha gent que està en silenci, que busca, que troba. Gràcies a les llibreries he viscut molt, he navegat per l’espai, he conegut l’infinit, he trepitjat el juràssic, he matat i he mort, i m’he enamorat una vegada i una altra. Una llibreria m’obre l’univers. Què més podem demanar a una ambaixada?