La Maria Aurèlia Capmany va néixer el 3 d’agost de 1918 a la ronda de Sant Pere de Barcelona, tot i que aviat es va traslladar a viure damunt de la cistelelria dels seus pares, a la rambla de les Flors. Filla del folkloista Aureli Capmany de Maria Farnés, neta de Sebastià Farnés, periodista i polític, va créixer a la rebotiga de la cistelleria familiar, envoltada de llibres, en un ambient culte i catalanista que seria bàsic en la seva formació. Cursà els primers estudis a l’Escola Montessori, de Mercè Climent, però als nou anys, desorientada i després de suspendre l’ingrés al batxillerat i haver passat per diverses escoles i acadèmies, inicià un període d’oci en què, entre altres activitats, assistí als cursos de Pompeu Fabra organitzats per l’Ateneu i a les classes de taquigrafia que impartia la seva mare. Els seus pares, com a últim recurs, l’any 1932 la van matricular a l’Institut Escola, un centre de renovació pedagògica creat per la Generalitat republicana l’ensenyament avançat del qual va ser fonamental en la formació de la seva personalitat.
La guerra, tot un daltabaix en aquella família d’idees catalanistes i liberals, va interrompre la carrera de filosofia que havia iniciat el 1937 a la universitat. Maria Aurèlia Capmany, però, la va acabar el 1942, tot compaginant els estudis amb la feina en un taller de gravació de vidre, ofici que havia après abans de la guerra a l’Escola Massana.
Els seus inicis literaris van ser durs, com també els dels novel·listes de la seva generació. La situació de la literatura catalana sota el règim franquista, amb pocs mitjans editorials i la censura, entorpí l’aparició normal d’aquesta primera generació de novel·listes de postguerra. Per aquest motiu, i en un acte d’autoreivindicació, cinc autors s’aplegaren en un assaig per parlar els uns dels altres. En Cita de narradors (1959), Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Josep M. Espinàs i Jordi Sarsanedas es donaven a conèixer i, alhora, feien conèixer unes obres marcades per nous corrents europeus que renovaven la narrativa catalana.
Més endavant desenvoluparia a la seva obra els temes intuïts ja en les primeres (temps, memòria, intimitat i història) amb un ofici que, en un estil concís i didàctic, no deixà de banda la tensió i la complexitat. El 1968 inicià la seva convivència amb l’escriptor i professor Jaume Vidal Alcover, que va durar fins a la mort d’aquest, al començament de 1991.
Els últims anys de la seva vida, dedicada sobretot al càrrec de regidora i consellera de cultura de l’Ajuntament de Barcelona i la Diputació de Barcelona pel Partit dels Socialistes de Catalunya, va publicar, a més d’assaigs, dos llibres de memòries, Mala memòria (1987) i Això era i no era (1989), la novel·la El cap de sant Jordi (1989), un llibre de literatura juvenil, La rialla del mirall, i un llibre de narracions curtes, Aquelles dames d’altres temps (1990).
El 2 d’octubre de 1991, afectada per la mort de Jaume Vidal Alcover a començament d’any i agreujat el càncer que patia, va morir a Barcelona. Abans, però, havia finalitzat la traducció de la novel·la A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, que Jaume Vidal Alcover havia deixat incompleta.
A Feliçment, jo soc una dona la protagonista Carola Milà ens explica la seva vida, durant la qual assumirà diverses identitats. El fet de ser una dona, amb uns orígens concrets i a la ciutat de Barcelona en aquella època, marcarà la seva existència. Carola Milà, el 1968, establerta a Mallorca, rep l’encàrrec d’un editor i comença a escriure les seves memòries, des del moment del seu naixement fins a aquest any.
En aquesta novel·la, Maria Aurèlia Capmany tracta tres qüestions cabdals en la seva literatura: les dones, el record i la història. El joc literari se’ns presenta de forma senzilla, però no està exempt de complexitat i és ple de referències. Amb una versemblança totalment aristotèlica, Carola Milà, que mai no va existir, ens va narrant la seva vida, des dels orígens familiars fins a l’any 1968, quan posa per escrit, a instàncies del seu editor, els seus records.
L’autora en aquesta obra ens explica l’evolució d’una dona, paral·lela a l’evolució històrica de Barcelona, com a paradigma de la nació catalana. I, també, com a paradigma de la condició i els rols de les dones durante el segle XX. Amb un feministme objectiu i poc radical, l’autora, per mitjà de la veu de Carola, fa un repàs del paper de les dones en l’època contemporània: la seva educació, la consideració social, el llenguatge, els pensaments, els comportaments…
Aquest article conté fragments escrits per Montserrat Palau per la nova edició del llibre Feliçment, jo soc una dona que l’editorial Barcanova reedita ara en ocasió de l’any Maria Aurèlia Capmany.
Quan vas començar a dibuixar?
Un plat que t’encanti.
Per crear projectes, viure altres vides, imaginar, en definitiva, somiar és crear.
Si jo fos President del Govern…
Sol, solet. 
